A l’article anterior ens plantejàvem per a què serveix un arquitecte. Una de les funcions gairebé sempre oblidades és la d’aportar valor patrimonial al projecte. Quan una obra aconsegueix un bon nivell arquitectònic, aquesta és valorada, catalogada i protegida, passant a ser també un bé comú: És el valor del patrimoni arquitectònic, un valor que ha de ser defensat perquè es converteix en memòria històrica, perquè augmenta el valor cultural d’un lloc, perquè és motor turístic,...
L’obra pública hauria d’aspirar sempre a assolir uns bons nivells patrimonials, en particular per que ja és en sí mateixa un bé comú. I no vos confongueu, aquest valor pot aconseguir-se també amb intervencions molt austeres, el valor és també de concepte, de les idees.
Passem a la pràctica. Parlem del pont de Porto Cristo.
Té qualque valor patrimonial?... Definitivament, NO. Si el seu disseny tingués un mínim de valor avui no discutiríem si s’ha d’enderrocar. La infraestructura no té cabuda física al lloc, els dos extrems es troben forçats. Té una imatge nefasta només pensada per suportar el trànsit. El port necessita que la primera línia sigui de l’usuari, del peó, del turista,...
En definitiva, no valorar el magnífic espai topogràfic del port ens feu actuar inconscientment, només pensant que més mobilitat per autocars i cotxes al centre volia dir més venta.
En contraposició, mirem l’exemple del port d’Alcúdia, un port natural molt “inferior” a Porto Cristo que es decidí peonitzar, a on fins i tot s’han construït “ponts” de peons per tenir millors vistes del port. Demanem als comerciants d’Alcúdia la seva opinió ara.