L’ARQUITECTURA ÉS CONSTRUCCIÓ AMB ART (i no l’art de la construcció)

Hi ha professors que diuen que la funció de l’arquitectura consisteix en resoldre be un edifici. Noltros pensam que això seria l’art de la construcció, però no arquitectura.

A articles passats ja anomenam l’humanisme com el pilar que motiva l’arquitectura i l’arquitecte com aquell que ha de ser capaç de llegir la societat i convertir les necessitats socials en espai. Per altra banda tenim els materials i els sistemes constructius que formen el pilar de la tècnica. El punt fonamental és on els dos pilars es troben: l’art, allò que és capaç de fer-nos emocionar.

Des del pilar de l’humanisme ens hem de plantejar cap on està evolucionant la societat, quins són els models de vida actuals i els emergents. Des del pilar de la tècnica hem de conèixer els materials més eficients, els més biocompatibles, els sistemes que són aplicables al lloc i quina tecnologia és la més apropiada.

Finalment, fer-vos notar que el combustible de l’art de l’arquitectura és la capacitat de relacionar l’home amb la tècnica. Sense art no hi ha arquitectura, només hi ha construcció.

L’art ens permet re-localitzar les idees universals, implantant-les amb èxit als espais.  Un exemple en negatiu d’això que parlam són els generadors eòlics d’avui, que no són més que pura tecnologia. No els reconeixem com a nostres. Falta l’art, allò que aportarà valor afegit a tot el que feim. L’exemple en positiu seria l’i-phone, pura imatge de l’eficiència en comunicació, capaç de revolucionar els nostres hàbits i convertir-se en objecte a imitar.

La tasca de l’arquitecte és trobar la imatge de l’eficiència, identificar-la i convertir-la en espai. El comprador o promotor d’edificis ha d’aprendre a reconèixer i a exigir arquitectura, i no conformar-se a comprar o promoure només construcció.

LA FAÇANA DE L’ESGLÉSIA DELS DOLORS, UNA REFORMA DESFASADA ABANS DE COMENÇAR

A finals del segle XIX el moviment de referència era el modernisme, mentre a Manacor es va impulsar la construcció d’un clon neogòtic desfasat 200 anys.

No es discuteix l’impuls, que fou excepcional, sinó el concepte. Es va construir un nou temple amb un portal principal ja sense cabuda al lloc, sense espai lliure físic, sense encaixar-se al centre, a sobre d’un altre temple. 

La construcció de l’acabament de les dues torres, així com es planteja, serà un afegit clon d’un edifici que ja va néixer clon, i agreujarà més la seva percepció: La plaça del Palau no té dimensió per gaudir de la façana i es troba literalment tallada per una via rodada “preferent” i amb una olivera davant el portal.

Com sempre, un edifici és l’edifici i el seu lloc, i hauria de replantejar-se l’actuació en conjunt. I què diu la Carta de Venècia (document mundial de referència) per aquests tipus d’actuacions? Idò això, que la intervenció a un monument implica el conjunt i el seu entorn a la seva escala... que el monument és inseparable de la història que el creà i de l’entorn on es troba situat, que la restauració té com a finalitat conservar i revelar els valors estètics i històrics i es fonamenta en el respecte cap als elements antics i autèntics. Sense oblidar que, en el moment que haguem de començar a inventar, ho hem de fer des del punt de vista del nostre temps.

Per tant, un monument que un segle més tard es vol complementar, no pot seguir les antigues directrius, sinó les d’avui i han de marcar les pautes del temps actual.

Quins conceptes podrien aplicar-se avui?...

LA PLAÇA

La mobilització 15-M i el seu assentament a les places ens ha posat a primera línia de debat el que és una plaça i com se’n fa ús.

Plaça, emplaçar, triar un lloc. És la primera acció urbanística reconeguda, fins i tot les tribus nòmades quan s’aturen temporalment s’organitzen al voltant d’un espai central, concèntric.

Amb la maduració de l’agricultura sorgí el sedentarisme, l’assentament humà (agafar un lloc, una plaça), la ciutat. En moltes cultures, i en particular la mediterrània, és molt fàcil identificar la plaça com el “bessó” de la ciutat, el motor del desenvolupament tant físic com econòmic i social. Físicament es llegeix la concentració més o menys radial dels camins principals.

A totes les èpoques els diferents poders han volgut “presidir” aquest espai: El religiós amb l’església; el polític amb l’Ajuntament...; l’econòmic amb els palaus i casals; i el poder social, la gent, s’hi ha manifestat contínuament.

La plaça és la sala urbana, l’espai més convocant de la ciutat, és el lloc de relació dels ciutadans i, per tant, escenari de la vida social. La plaça és tan diversa com ho som les persones: Àgora grega o For romà que valora la dimensió pública de la vida urbana, com  a lloc de parlament i discussió política i filosòfica; lloc on es manifesta el pols de poder polític, judicial, i religiós; lloc de mercadeig des del començament de l’excedent agrícola; lloc de manifests folklòrics; lloc d’esbarjo...

Amb el cotxe i els transports públics, les places també han esdevingut rotondes i creuaments de xarxes que han desplaçat les persones fent-ne “transvasaments” sense contacte social.

L’alienament de les persones envers l’espai públic és preocupant, gairebé no en tenim contacte, les places estan perdent la seva funció social.

Avui és un fet extraordinari notar la recuperació clàssica de l’àgora des de la societat de la comunicació digital o telemàtica: El reconeixement dels fors d’opinió digitals cap a la potència de l’espai plaça, l’elecció del lloc físic de debat i discussió manifestant el pols polític social.

També es nota la dificultat per traslladar a “política” el debat social, però de ben segur que el gran guany del moviment 15-M és aquesta recuperació, aquest valor afegit de la plaça.

POSTDATA: També és collonut pensar que s’hagi produït inconscientment.