A finals del segle XIX el moviment de referència era el modernisme, mentre a Manacor es va impulsar la construcció d’un clon neogòtic desfasat 200 anys. No es discuteix l’impuls, que fou excepcional, sinó el concepte. Es va construir un nou temple amb un portal principal ja sense cabuda al lloc, sense espai lliure físic, sense encaixar-se al centre, a sobre d’un altre temple.
La construcció de l’acabament de les dues torres, així com es planteja, serà un afegit clon d’un edifici que ja va néixer clon, i agreujarà més la seva percepció: La plaça del Palau no té dimensió per gaudir de la façana i es troba literalment tallada per una via rodada “preferent” i amb una olivera davant el portal.
Com sempre, un edifici és l’edifici i el seu lloc, i hauria de replantejar-se l’actuació en conjunt. I què diu la Carta de Venècia (document mundial de referència) per aquests tipus d’actuacions? Idò això, que la intervenció a un monument implica el conjunt i el seu entorn a la seva escala... que el monument és inseparable de la història que el creà i de l’entorn on es troba situat, que la restauració té com a finalitat conservar i revelar els valors estètics i històrics i es fonamenta en el respecte cap als elements antics i autèntics. Sense oblidar que, en el moment que haguem de començar a inventar, ho hem de fer des del punt de vista del nostre temps.
Per tant, un monument que un segle més tard es vol complementar, no pot seguir les antigues directrius, sinó les d’avui i han de marcar les pautes del temps actual.
Quins conceptes podrien aplicar-se avui?...