FELICITACIÓ DE NADAL (amb joc inclòs)

LA BASE DE L’ARQUITECTURA, I TAMBÉ DE L’URBANISME, ÉS L’ESCALA HUMANA

Tot en l’arquitectura hauria de girar entorn a les persones. L’escala humana: les mesures de la nostra anatomia, la temperatura del nostre cos, la llum natural que necessitem per viure, l’aire que respirem,... l’edifici és una tercera pell, un altre vestit amb el que ens emboliquem i ens permet regular els fluxos d’energia que entren i surten del nostre entorn.

Llàstima que en l’urbanisme s’empri una altra escala, la de la persona motoritzada. Si dissenyéssim els espais urbans a escala humana tindríem comerços, centres de salut, espais culturals i esportius, i accés a espais lliures a la distància d’un passeig saludable. El poble que es pot creuar caminant com a mesura justa i la ciutat habitada en barris autosuficients. Clar que llavors l’humanisme seria el motor de la societat i el motor d’explosió simplement una eina més.

XERRADA SOBRE ARQUITECTURA A L’OCB

El passat dilluns 7 de novembre Llorenç Brunet va oferir una xerrada sobre els fonaments generadors de l’arquitectura.

Els dubtes sobre el tipus d’habitatge i equipaments que la societat demana, la possibilitat de desenvolupar arquitectures efímeres o amb vocació de permanència i l’eficiència dels edificis en el temps varen ser alguns dels temes que es varen tocar. El local de l’Obra va arribar a quedar un poc petit per donar cabuda a l’assistència. En Llorenç va acabar les bateries del portàtil abans que la conferència, la pròxima vegada li carregarem més la bateria o li llevarem diapositives.

CONSTRUIR O NO CONSTRUIR?

La feina de l’arquitecte consisteix en posar límits. Proposar barreres visuals, tèrmiques, acústiques, opaques, transparents o translúcides. Les barreres generen l’espai, tant a l’interior com a l’exterior. Curiosament l’espai no construït és, moltes vegades, més determinant per a les persones que l’espai construït.

El clima mediterrani ens permet viure una part important de l’any a l’exterior. De fet, a l’hora de plantejar els nostres espais, és important tenir en compte com seran habitats durant el transcurs de les estacions. Necessitarem recer per al cru hivern, espais oberts per als moments temperats i espais intermedis de protecció per als estius calorosos o quan les primaveres refresquen.

La relació entre dins i fora, el que es construeix i el que no, és una bella frontera on la vida mediterrània troba expressió i contingut.

GRAN AFLUÈNCIA DE PÚBLIC A LA JORNADA TÈCNICA: “LA FINESTRA DE FUSTA EN EDIFICACIÓ”

 




El Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears i l’associació ASOMA van organitzar una xerrada en col·laboració amb el CETEBAL i l’escola COAIB, el dijous 6 d’octubre, sobre la finestra de fusta en edificació.

Els ponents van tractar diferents temes: característiques tècniques, avantatges, rehabilitació, tractaments i ens van explicar el recorregut històric de la finestra des de el forat de la cova, passant pel forat al mur, fins a la finestra que coneixem avui, que ja engloba tot l’edifici.

Els encarregats de la ponència van ser:

- D. Gabriel Pérez, Enginyer Tècnic Industrial, CETEBAL.

- D. Llorenç Brunet, Arquitecte, LLORENÇ BRUNET I ASSOCIATS.

- D. Juan José Hoyo, Tècnic d’Enginyeria de Processos, AKZO NOBEL COATINGS.

- D. José Palacios, Ingeniero de Montes, ASOMA.

SÍNDROME POSTVACACIONAL (O PURA PERESA)

Tres moments, tres imatges, tres arquitectes.

 RURAL

 

(Del lat. rurālis, de rus, ruris, campo).

1. adj. Perteneciente o relativo a la vida del campo y a sus labores.

2. adj. Inculto, tosco, apegado a cosas lugareñas.

Aquest és el significat de “rural” segons el Diccionario de la Real Academia Española. Inculte.

Aquest estiu he tingut la sort de poder escapar-me de la calor que ha patit la nostra illa, i he viatjat al nord d’Espanya. Concretament al Principat d’Astúries,  terra on hi regnen a parts iguals el mar Cantàbric, sempre inquiet, i les majestuoses muntanyes dels Picos de Europa, formació muntanyosa mil·lenària que condiciona el clima de cadascuna de les valls que el formen...

És precisament a una part recòndita del Picos de Europa, a un poblet anomenat Asiegu, on un pagès que viu de la terra (fa formatge i sidra, cria bestiar...) ens va fer veure la saviesa que envolta el món rural. Tot un exemple d’organització, administració, gestió... dels mitjans que disposen. Una bona mostra de tot això es pot veure en una antiga tradició que tenen els asturians: quan neix un “guaje” son pare sembra 10 roures, no pel seu fill, sinó perquè el fill del seu fill, quan sigui gran, tingui 10 bigues per fer-se una casa.

Crec que tots, i sobretot els de la Real Academia, hauríem d’aprendre molt de la vida rural... Hi ha vida (intel·ligent) més enllà de les ciutats!!

 BODA A L'ITALIANA

Sempre he estat del bon menjar, bon beure i bon dormir, crec que l’estètica sempre m’ha atret; però on pots arribar a dur al límit tots aquests interessos és a una boda italiana:

8:00 sona el despertador. Corre cap a la dutxa, obre el necesser, treu l'assecador i una vegada aconsegueixes el pentinat desitjat, comença a pintar-te. La restauració està completada. Encara són les 9:00 del matí.

9:30 ja estem a la casa del nuvi. Menjam les pastes pertinents col·locades estrictament damunt una taula. Han preparat la casa per a l’ocasió, es casa el primer fill, han pintat la casa, arreglat el jardí i l’han decorada segons els criteris establerts per una boda.

11:00 comença la cerimònia. L’església està plena, ningú es vol perdre la missa, tothom segueix al peu de la lletra les oracions que dicta el capellà amb les mans obertes mirant cap al cel. Diuen que ha estat preciosa: ha durat una hora i mitja, la paciència no és el meu fort.

13:00 seiem al restaurant envoltats de tutús i floretes. Pareix que estem dintre d’un gran pastís de nata. Estem asseguts durant 7 hores, surt un plat per hora. La gent està acostumada, jo ho intento però no hi ha manera...

22:00 estem a punt de marxar i ens donen el recordatori. Ara entre les meves mans tenc un tutú de color lila pàl·lid, ple de confits, que és una bona síntesi del dia.

  

UN RACÓ DE MALLORCA

Per un caminoi que ve just es pas d’un cotxe, entre pins, oliveres, alzines, i romaní, arribarem. Dues cases tancades i un porxo mos trobarem, es porxo de na Xisca. Un porxo vell amb dues hamaques penjades, una gran taula, i un ca de deu anys molt amic dels al·lots amb patatilla.

Baixarem a la cala per les roques, botant des porxo. Tot ple de pedres, férem equilibris per entrar a la mar.

Poca gent, molt poca gent. S’aigua plana, molt salada, sense esforç flotàvem.

Amb ulleres de bussejar, pedres i peixos que mos en revoltaven, els al·lots miraven.

De tornada, una font d’aigua gelada mos netejava. Ombra amb ventet de mar mos esperava.

Palo amb xifón damunt sa taula, un arròs d’en Tòfol, pastís de pobre de ca’n Roca, i una coca dolça plena de formigues. Llàstima, segur que era bona !!!

Una xerrada tranquil·la, al·lots entretinguts per sa marina, vi blanc fresquet i grata companyia.

Vaig sentir s’estiu, s’estiu de Mallorca.

L’ARQUITECTURA ÉS CONSTRUCCIÓ AMB ART (i no l’art de la construcció)

Hi ha professors que diuen que la funció de l’arquitectura consisteix en resoldre be un edifici. Noltros pensam que això seria l’art de la construcció, però no arquitectura.

A articles passats ja anomenam l’humanisme com el pilar que motiva l’arquitectura i l’arquitecte com aquell que ha de ser capaç de llegir la societat i convertir les necessitats socials en espai. Per altra banda tenim els materials i els sistemes constructius que formen el pilar de la tècnica. El punt fonamental és on els dos pilars es troben: l’art, allò que és capaç de fer-nos emocionar.

Des del pilar de l’humanisme ens hem de plantejar cap on està evolucionant la societat, quins són els models de vida actuals i els emergents. Des del pilar de la tècnica hem de conèixer els materials més eficients, els més biocompatibles, els sistemes que són aplicables al lloc i quina tecnologia és la més apropiada.

Finalment, fer-vos notar que el combustible de l’art de l’arquitectura és la capacitat de relacionar l’home amb la tècnica. Sense art no hi ha arquitectura, només hi ha construcció.

L’art ens permet re-localitzar les idees universals, implantant-les amb èxit als espais.  Un exemple en negatiu d’això que parlam són els generadors eòlics d’avui, que no són més que pura tecnologia. No els reconeixem com a nostres. Falta l’art, allò que aportarà valor afegit a tot el que feim. L’exemple en positiu seria l’i-phone, pura imatge de l’eficiència en comunicació, capaç de revolucionar els nostres hàbits i convertir-se en objecte a imitar.

La tasca de l’arquitecte és trobar la imatge de l’eficiència, identificar-la i convertir-la en espai. El comprador o promotor d’edificis ha d’aprendre a reconèixer i a exigir arquitectura, i no conformar-se a comprar o promoure només construcció.

LA FAÇANA DE L’ESGLÉSIA DELS DOLORS, UNA REFORMA DESFASADA ABANS DE COMENÇAR

A finals del segle XIX el moviment de referència era el modernisme, mentre a Manacor es va impulsar la construcció d’un clon neogòtic desfasat 200 anys.

No es discuteix l’impuls, que fou excepcional, sinó el concepte. Es va construir un nou temple amb un portal principal ja sense cabuda al lloc, sense espai lliure físic, sense encaixar-se al centre, a sobre d’un altre temple. 

La construcció de l’acabament de les dues torres, així com es planteja, serà un afegit clon d’un edifici que ja va néixer clon, i agreujarà més la seva percepció: La plaça del Palau no té dimensió per gaudir de la façana i es troba literalment tallada per una via rodada “preferent” i amb una olivera davant el portal.

Com sempre, un edifici és l’edifici i el seu lloc, i hauria de replantejar-se l’actuació en conjunt. I què diu la Carta de Venècia (document mundial de referència) per aquests tipus d’actuacions? Idò això, que la intervenció a un monument implica el conjunt i el seu entorn a la seva escala... que el monument és inseparable de la història que el creà i de l’entorn on es troba situat, que la restauració té com a finalitat conservar i revelar els valors estètics i històrics i es fonamenta en el respecte cap als elements antics i autèntics. Sense oblidar que, en el moment que haguem de començar a inventar, ho hem de fer des del punt de vista del nostre temps.

Per tant, un monument que un segle més tard es vol complementar, no pot seguir les antigues directrius, sinó les d’avui i han de marcar les pautes del temps actual.

Quins conceptes podrien aplicar-se avui?...

LA PLAÇA

La mobilització 15-M i el seu assentament a les places ens ha posat a primera línia de debat el que és una plaça i com se’n fa ús.

Plaça, emplaçar, triar un lloc. És la primera acció urbanística reconeguda, fins i tot les tribus nòmades quan s’aturen temporalment s’organitzen al voltant d’un espai central, concèntric.

Amb la maduració de l’agricultura sorgí el sedentarisme, l’assentament humà (agafar un lloc, una plaça), la ciutat. En moltes cultures, i en particular la mediterrània, és molt fàcil identificar la plaça com el “bessó” de la ciutat, el motor del desenvolupament tant físic com econòmic i social. Físicament es llegeix la concentració més o menys radial dels camins principals.

A totes les èpoques els diferents poders han volgut “presidir” aquest espai: El religiós amb l’església; el polític amb l’Ajuntament...; l’econòmic amb els palaus i casals; i el poder social, la gent, s’hi ha manifestat contínuament.

La plaça és la sala urbana, l’espai més convocant de la ciutat, és el lloc de relació dels ciutadans i, per tant, escenari de la vida social. La plaça és tan diversa com ho som les persones: Àgora grega o For romà que valora la dimensió pública de la vida urbana, com  a lloc de parlament i discussió política i filosòfica; lloc on es manifesta el pols de poder polític, judicial, i religiós; lloc de mercadeig des del començament de l’excedent agrícola; lloc de manifests folklòrics; lloc d’esbarjo...

Amb el cotxe i els transports públics, les places també han esdevingut rotondes i creuaments de xarxes que han desplaçat les persones fent-ne “transvasaments” sense contacte social.

L’alienament de les persones envers l’espai públic és preocupant, gairebé no en tenim contacte, les places estan perdent la seva funció social.

Avui és un fet extraordinari notar la recuperació clàssica de l’àgora des de la societat de la comunicació digital o telemàtica: El reconeixement dels fors d’opinió digitals cap a la potència de l’espai plaça, l’elecció del lloc físic de debat i discussió manifestant el pols polític social.

També es nota la dificultat per traslladar a “política” el debat social, però de ben segur que el gran guany del moviment 15-M és aquesta recuperació, aquest valor afegit de la plaça.

POSTDATA: També és collonut pensar que s’hagi produït inconscientment.

ÈXIT DE CONVOCATÒRIA DE LA JORNADA EMPRESARIAL PER A LA INNOVACIÓ I LA SOSTENIBILITAT

El passat divendres dia 27 es va celebrar a la nau del Centre tecnològic  Balear de la Fusta una jornada empresarial amb l’objectiu de crear un espai on compartir les idees i inquietuds del sector productiu del Llevant mallorquí. Més d’un centenar d’empresaris respongueren a aquesta convocatòria que començà amb una ponència extraordinària de D. Antoni Riera, director del Centre de Recerca Econòmica (UIB · Sa Nostra), en la que expressà l’obligació d’una transformació del teixit productiu i recordà altres moments històrics similars. A partir d’aquell moment es varen anar tractant temes com la relocalització dels materials i l’exportació de les idees, les noves tecnologies aplicades a foravila, les actituds necessàries per la transformació o del canvi del model energètic cap a una producció més social i conscient de l’energia per al consum. Els temes es varen anar alternant amb espais de conversa, encaminats a l’intercanvi d’idees entre els assistents.

Aquesta iniciativa ha estat promoguda i patrocinada per nou empreses de diferents sectors: Generació Fotovoltaica, Solarta, Inti Energia, Grup Puigcercós, Cotevisa, Grup Orell, Arquitectes Llorenç Brunet i Associats, Silleria Llevant i Límit Tecnologies amb el recolzament del Centre Tecnològic Balear de la Fusta. La intenció és seguir treballant en conjunt per a  donar respostes eficients i competitives a les demandes i necessitats dels clients d’avui i de demà.  

PONT DE PORTO CRISTO

A l’article anterior ens plantejàvem per a què serveix un arquitecte. Una de les funcions gairebé sempre oblidades és la d’aportar valor patrimonial al projecte. Quan una obra aconsegueix un bon nivell arquitectònic, aquesta és valorada, catalogada i protegida, passant a ser també un bé comú: És el valor del patrimoni arquitectònic, un valor que ha de ser defensat perquè es converteix en memòria històrica, perquè augmenta el valor cultural d’un lloc, perquè és motor turístic,...

L’obra pública hauria d’aspirar sempre a assolir uns bons nivells patrimonials, en particular per que ja és en sí mateixa un bé comú. I no vos confongueu, aquest valor pot aconseguir-se també amb intervencions molt austeres, el valor és també de concepte, de les idees.

Passem a la pràctica. Parlem del pont de Porto Cristo.

Té qualque valor patrimonial?... Definitivament, NO. Si el seu disseny tingués un mínim de valor avui no discutiríem si s’ha d’enderrocar. La infraestructura no té cabuda física al lloc, els dos extrems es troben forçats. Té una imatge nefasta només pensada per suportar el trànsit. El port necessita que la primera línia sigui de l’usuari, del peó, del turista,...

En definitiva, no valorar el magnífic espai topogràfic del port ens feu actuar inconscientment, només pensant que més mobilitat per autocars i cotxes al centre volia dir més venta.

En contraposició, mirem l’exemple del port d’Alcúdia, un port natural molt “inferior” a Porto Cristo que es decidí peonitzar, a on fins i tot s’han construït “ponts” de peons per tenir millors vistes del port.  Demanem als comerciants d’Alcúdia la seva opinió ara.

FINALISTES ALS PREMIS D’ARQUITECTURA DE MALLORCA 2007 · 2010

El nostre despatx ha quedat finalista a la categoria d’habitatge unifamiliar als premis d’arquitectura de Mallorca d’obra construïda entre el 2007 i el 2010. Ens alegra especialment perquè varen ser uns anys en els que hi va haver una gran activitat en el sector amb una gran quantitat de propostes arquitectòniques.

Per nosaltres aquest projecte és un exemple de que la bona arquitectura és un qüestió d’idees. En aquesta obra s’han emprat materials i solucions constructives molt convencionals. El resultat innovador i original és degut a uns bons plantejaments arquitectònics inicials.

HABITATGE UNIFAMILIAR AÏLLAT AMB PISCINA

La solució de secció i volumetria pretén reflectir un volum apaïsat de planta baixa, amb un desnivell topogràfic pronunciat en la zona d’accés a on dibuixa un cobert cotxeria a sota d’una única planta.

Es dóna especial importància a les visuals des dels espais interiors de l’obra, i a la pròpia privacitat que pot oferir l’edifici respecte dels veïns i vianants. La col·locació del cos principal dins el conjunt permet obtindre un control visual de gairebé tot el solar, i al mateix temps, ajuda a la configuració d’un pati posterior des del qual es tenen unes visuals espectaculars sobre la ciutat a través de les façanes transparents del cos principal, i de tota la dimensió del solar pròpiament, amb un grau d’intimitat molt elevat respecte dels veïns i del carrer.

L’aspecte estètic i volumètric de l’edifici es reforça amb l’exageració dels tancaments laterals del cos principal, podent caracteritzar i definir tots els “racons” exteriors del solar amb aquesta intervenció, cercant alhora una expressió clara de la implantació de l’edificació “anclada” en el terreny. Aquesta volumetria resol també els usos dels diferents espais exteriors de la casa.

PER A QUÈ SERVEIX UN ARQUITECTE?

Promoure una obra no és fàcil. Malgrat això molta gent afronta aquest repte. Dissenyar i modelar el nostre entorn sembla ser un impuls pràcticament universal entre nosaltres. El polític se sent obligat a promoure infraestructures i edificis emblemàtics, l'empresari a aixecar o remodelar la seva empresa i el particular a construir la casa dels seus somnis. Repeteixo, promoure una obra no és tasca fàcil. Intervenen molts factors, persones i especialitats que converteixen la construcció en un procés complex i costós. Això fa que sigui fonamental que cadascun dels actors conegui la seva funció i sigui reconegut en ella. D'aquesta manera podrà realitzar el seu treball d'una manera efectiva i responsable.

La primera pregunta que sorgeix llavors és sobre l'arquitecte, i l'arquitectura. Quin és la seva funció en el procés de la construcció? De què hem de parlar amb l'arquitecte? Quines decisions li corresponen? El primer pas per respondre aquestes preguntes serà l'adonar-nos que el motor que dóna forma a l'arquitectura són les relacions humanes, mentre que el que dóna forma a la construcció són els materials. L'arquitectura és fonamentalment teòrica mentre que la construcció és l'execució de l'arquitectura, la seva finalització.

L'arquitectura s'encarrega de resoldre els espais on succeeix el present i el futur immediat. I cada temps posseeix el seu esperit format per la combinació de l'universal amb tot allò que és local, de la tradició amb les tendències emergents, del personal amb el social. Des d'aquesta perspectiva l'arquitecte es converteix en un planificador de les relacions humanes i en gestor de la relació de l'ésser humà amb el medi.

És llavors quan el treball deixa de ser una aplicació mecànica de solucions reglades o processos sistematitzats per donar pas a l'anàlisi de les prioritats a resoldre en cada escala fins a arribar a una proposta equilibrada. D'aquesta manera s'aborden i entrellacen temes com la família, la parella, el temps lliure, el descans, el barri, per arribar als detalls concrets del control de llum, la cortina, la porta, el moble, el passamans, el tapajuntes, el paviment,…

La funció de l'arquitecte és doncs la traducció de la voluntat del promotor, que sol ser difusa i abstracta al disseny i realització d'un espai concret que respongui a les necessitats per les quals va ser plantejat. 

En conclusió, més enllà de signar papers, l'arquitecte pot i ha de convertir-se en l'encarregat de traduir a espai el projecte vital de les persones i les comunitats. Encara que clar, per fer això s’ha d’estar disposat a escoltar.