L’ARQUITECTURA ÉS CONSTRUCCIÓ AMB ART (i no l’art de la construcció)

Hi ha professors que diuen que la funció de l’arquitectura consisteix en resoldre be un edifici. Noltros pensam que això seria l’art de la construcció, però no arquitectura.

A articles passats ja anomenam l’humanisme com el pilar que motiva l’arquitectura i l’arquitecte com aquell que ha de ser capaç de llegir la societat i convertir les necessitats socials en espai. Per altra banda tenim els materials i els sistemes constructius que formen el pilar de la tècnica. El punt fonamental és on els dos pilars es troben: l’art, allò que és capaç de fer-nos emocionar.

Des del pilar de l’humanisme ens hem de plantejar cap on està evolucionant la societat, quins són els models de vida actuals i els emergents. Des del pilar de la tècnica hem de conèixer els materials més eficients, els més biocompatibles, els sistemes que són aplicables al lloc i quina tecnologia és la més apropiada.

Finalment, fer-vos notar que el combustible de l’art de l’arquitectura és la capacitat de relacionar l’home amb la tècnica. Sense art no hi ha arquitectura, només hi ha construcció.

L’art ens permet re-localitzar les idees universals, implantant-les amb èxit als espais.  Un exemple en negatiu d’això que parlam són els generadors eòlics d’avui, que no són més que pura tecnologia. No els reconeixem com a nostres. Falta l’art, allò que aportarà valor afegit a tot el que feim. L’exemple en positiu seria l’i-phone, pura imatge de l’eficiència en comunicació, capaç de revolucionar els nostres hàbits i convertir-se en objecte a imitar.

La tasca de l’arquitecte és trobar la imatge de l’eficiència, identificar-la i convertir-la en espai. El comprador o promotor d’edificis ha d’aprendre a reconèixer i a exigir arquitectura, i no conformar-se a comprar o promoure només construcció.

LA FAÇANA DE L’ESGLÉSIA DELS DOLORS, UNA REFORMA DESFASADA ABANS DE COMENÇAR

A finals del segle XIX el moviment de referència era el modernisme, mentre a Manacor es va impulsar la construcció d’un clon neogòtic desfasat 200 anys.

No es discuteix l’impuls, que fou excepcional, sinó el concepte. Es va construir un nou temple amb un portal principal ja sense cabuda al lloc, sense espai lliure físic, sense encaixar-se al centre, a sobre d’un altre temple. 

La construcció de l’acabament de les dues torres, així com es planteja, serà un afegit clon d’un edifici que ja va néixer clon, i agreujarà més la seva percepció: La plaça del Palau no té dimensió per gaudir de la façana i es troba literalment tallada per una via rodada “preferent” i amb una olivera davant el portal.

Com sempre, un edifici és l’edifici i el seu lloc, i hauria de replantejar-se l’actuació en conjunt. I què diu la Carta de Venècia (document mundial de referència) per aquests tipus d’actuacions? Idò això, que la intervenció a un monument implica el conjunt i el seu entorn a la seva escala... que el monument és inseparable de la història que el creà i de l’entorn on es troba situat, que la restauració té com a finalitat conservar i revelar els valors estètics i històrics i es fonamenta en el respecte cap als elements antics i autèntics. Sense oblidar que, en el moment que haguem de començar a inventar, ho hem de fer des del punt de vista del nostre temps.

Per tant, un monument que un segle més tard es vol complementar, no pot seguir les antigues directrius, sinó les d’avui i han de marcar les pautes del temps actual.

Quins conceptes podrien aplicar-se avui?...

LA PLAÇA

La mobilització 15-M i el seu assentament a les places ens ha posat a primera línia de debat el que és una plaça i com se’n fa ús.

Plaça, emplaçar, triar un lloc. És la primera acció urbanística reconeguda, fins i tot les tribus nòmades quan s’aturen temporalment s’organitzen al voltant d’un espai central, concèntric.

Amb la maduració de l’agricultura sorgí el sedentarisme, l’assentament humà (agafar un lloc, una plaça), la ciutat. En moltes cultures, i en particular la mediterrània, és molt fàcil identificar la plaça com el “bessó” de la ciutat, el motor del desenvolupament tant físic com econòmic i social. Físicament es llegeix la concentració més o menys radial dels camins principals.

A totes les èpoques els diferents poders han volgut “presidir” aquest espai: El religiós amb l’església; el polític amb l’Ajuntament...; l’econòmic amb els palaus i casals; i el poder social, la gent, s’hi ha manifestat contínuament.

La plaça és la sala urbana, l’espai més convocant de la ciutat, és el lloc de relació dels ciutadans i, per tant, escenari de la vida social. La plaça és tan diversa com ho som les persones: Àgora grega o For romà que valora la dimensió pública de la vida urbana, com  a lloc de parlament i discussió política i filosòfica; lloc on es manifesta el pols de poder polític, judicial, i religiós; lloc de mercadeig des del començament de l’excedent agrícola; lloc de manifests folklòrics; lloc d’esbarjo...

Amb el cotxe i els transports públics, les places també han esdevingut rotondes i creuaments de xarxes que han desplaçat les persones fent-ne “transvasaments” sense contacte social.

L’alienament de les persones envers l’espai públic és preocupant, gairebé no en tenim contacte, les places estan perdent la seva funció social.

Avui és un fet extraordinari notar la recuperació clàssica de l’àgora des de la societat de la comunicació digital o telemàtica: El reconeixement dels fors d’opinió digitals cap a la potència de l’espai plaça, l’elecció del lloc físic de debat i discussió manifestant el pols polític social.

També es nota la dificultat per traslladar a “política” el debat social, però de ben segur que el gran guany del moviment 15-M és aquesta recuperació, aquest valor afegit de la plaça.

POSTDATA: També és collonut pensar que s’hagi produït inconscientment.

ÈXIT DE CONVOCATÒRIA DE LA JORNADA EMPRESARIAL PER A LA INNOVACIÓ I LA SOSTENIBILITAT

El passat divendres dia 27 es va celebrar a la nau del Centre tecnològic  Balear de la Fusta una jornada empresarial amb l’objectiu de crear un espai on compartir les idees i inquietuds del sector productiu del Llevant mallorquí. Més d’un centenar d’empresaris respongueren a aquesta convocatòria que començà amb una ponència extraordinària de D. Antoni Riera, director del Centre de Recerca Econòmica (UIB · Sa Nostra), en la que expressà l’obligació d’una transformació del teixit productiu i recordà altres moments històrics similars. A partir d’aquell moment es varen anar tractant temes com la relocalització dels materials i l’exportació de les idees, les noves tecnologies aplicades a foravila, les actituds necessàries per la transformació o del canvi del model energètic cap a una producció més social i conscient de l’energia per al consum. Els temes es varen anar alternant amb espais de conversa, encaminats a l’intercanvi d’idees entre els assistents.

Aquesta iniciativa ha estat promoguda i patrocinada per nou empreses de diferents sectors: Generació Fotovoltaica, Solarta, Inti Energia, Grup Puigcercós, Cotevisa, Grup Orell, Arquitectes Llorenç Brunet i Associats, Silleria Llevant i Límit Tecnologies amb el recolzament del Centre Tecnològic Balear de la Fusta. La intenció és seguir treballant en conjunt per a  donar respostes eficients i competitives a les demandes i necessitats dels clients d’avui i de demà.  

PONT DE PORTO CRISTO

A l’article anterior ens plantejàvem per a què serveix un arquitecte. Una de les funcions gairebé sempre oblidades és la d’aportar valor patrimonial al projecte. Quan una obra aconsegueix un bon nivell arquitectònic, aquesta és valorada, catalogada i protegida, passant a ser també un bé comú: És el valor del patrimoni arquitectònic, un valor que ha de ser defensat perquè es converteix en memòria històrica, perquè augmenta el valor cultural d’un lloc, perquè és motor turístic,...

L’obra pública hauria d’aspirar sempre a assolir uns bons nivells patrimonials, en particular per que ja és en sí mateixa un bé comú. I no vos confongueu, aquest valor pot aconseguir-se també amb intervencions molt austeres, el valor és també de concepte, de les idees.

Passem a la pràctica. Parlem del pont de Porto Cristo.

Té qualque valor patrimonial?... Definitivament, NO. Si el seu disseny tingués un mínim de valor avui no discutiríem si s’ha d’enderrocar. La infraestructura no té cabuda física al lloc, els dos extrems es troben forçats. Té una imatge nefasta només pensada per suportar el trànsit. El port necessita que la primera línia sigui de l’usuari, del peó, del turista,...

En definitiva, no valorar el magnífic espai topogràfic del port ens feu actuar inconscientment, només pensant que més mobilitat per autocars i cotxes al centre volia dir més venta.

En contraposició, mirem l’exemple del port d’Alcúdia, un port natural molt “inferior” a Porto Cristo que es decidí peonitzar, a on fins i tot s’han construït “ponts” de peons per tenir millors vistes del port.  Demanem als comerciants d’Alcúdia la seva opinió ara.

FINALISTES ALS PREMIS D’ARQUITECTURA DE MALLORCA 2007 · 2010

El nostre despatx ha quedat finalista a la categoria d’habitatge unifamiliar als premis d’arquitectura de Mallorca d’obra construïda entre el 2007 i el 2010. Ens alegra especialment perquè varen ser uns anys en els que hi va haver una gran activitat en el sector amb una gran quantitat de propostes arquitectòniques.

Per nosaltres aquest projecte és un exemple de que la bona arquitectura és un qüestió d’idees. En aquesta obra s’han emprat materials i solucions constructives molt convencionals. El resultat innovador i original és degut a uns bons plantejaments arquitectònics inicials.

HABITATGE UNIFAMILIAR AÏLLAT AMB PISCINA

La solució de secció i volumetria pretén reflectir un volum apaïsat de planta baixa, amb un desnivell topogràfic pronunciat en la zona d’accés a on dibuixa un cobert cotxeria a sota d’una única planta.

Es dóna especial importància a les visuals des dels espais interiors de l’obra, i a la pròpia privacitat que pot oferir l’edifici respecte dels veïns i vianants. La col·locació del cos principal dins el conjunt permet obtindre un control visual de gairebé tot el solar, i al mateix temps, ajuda a la configuració d’un pati posterior des del qual es tenen unes visuals espectaculars sobre la ciutat a través de les façanes transparents del cos principal, i de tota la dimensió del solar pròpiament, amb un grau d’intimitat molt elevat respecte dels veïns i del carrer.

L’aspecte estètic i volumètric de l’edifici es reforça amb l’exageració dels tancaments laterals del cos principal, podent caracteritzar i definir tots els “racons” exteriors del solar amb aquesta intervenció, cercant alhora una expressió clara de la implantació de l’edificació “anclada” en el terreny. Aquesta volumetria resol també els usos dels diferents espais exteriors de la casa.

PER A QUÈ SERVEIX UN ARQUITECTE?

Promoure una obra no és fàcil. Malgrat això molta gent afronta aquest repte. Dissenyar i modelar el nostre entorn sembla ser un impuls pràcticament universal entre nosaltres. El polític se sent obligat a promoure infraestructures i edificis emblemàtics, l'empresari a aixecar o remodelar la seva empresa i el particular a construir la casa dels seus somnis. Repeteixo, promoure una obra no és tasca fàcil. Intervenen molts factors, persones i especialitats que converteixen la construcció en un procés complex i costós. Això fa que sigui fonamental que cadascun dels actors conegui la seva funció i sigui reconegut en ella. D'aquesta manera podrà realitzar el seu treball d'una manera efectiva i responsable.

La primera pregunta que sorgeix llavors és sobre l'arquitecte, i l'arquitectura. Quin és la seva funció en el procés de la construcció? De què hem de parlar amb l'arquitecte? Quines decisions li corresponen? El primer pas per respondre aquestes preguntes serà l'adonar-nos que el motor que dóna forma a l'arquitectura són les relacions humanes, mentre que el que dóna forma a la construcció són els materials. L'arquitectura és fonamentalment teòrica mentre que la construcció és l'execució de l'arquitectura, la seva finalització.

L'arquitectura s'encarrega de resoldre els espais on succeeix el present i el futur immediat. I cada temps posseeix el seu esperit format per la combinació de l'universal amb tot allò que és local, de la tradició amb les tendències emergents, del personal amb el social. Des d'aquesta perspectiva l'arquitecte es converteix en un planificador de les relacions humanes i en gestor de la relació de l'ésser humà amb el medi.

És llavors quan el treball deixa de ser una aplicació mecànica de solucions reglades o processos sistematitzats per donar pas a l'anàlisi de les prioritats a resoldre en cada escala fins a arribar a una proposta equilibrada. D'aquesta manera s'aborden i entrellacen temes com la família, la parella, el temps lliure, el descans, el barri, per arribar als detalls concrets del control de llum, la cortina, la porta, el moble, el passamans, el tapajuntes, el paviment,…

La funció de l'arquitecte és doncs la traducció de la voluntat del promotor, que sol ser difusa i abstracta al disseny i realització d'un espai concret que respongui a les necessitats per les quals va ser plantejat. 

En conclusió, més enllà de signar papers, l'arquitecte pot i ha de convertir-se en l'encarregat de traduir a espai el projecte vital de les persones i les comunitats. Encara que clar, per fer això s’ha d’estar disposat a escoltar.