18 de gener 2012
21 de desembre 2011
29 de novembre 2011
LA BASE DE L’ARQUITECTURA, I TAMBÉ DE L’URBANISME, ÉS L’ESCALA HUMANA
Tot en l’arquitectura hauria de girar entorn a les persones. L’escala humana: les mesures de la nostra anatomia, la temperatura del nostre cos, la llum natural que necessitem per viure, l’aire que respirem,... l’edifici és una tercera pell, un altre vestit amb el que ens emboliquem i ens permet regular els fluxos d’energia que entren i surten del nostre entorn.
Llàstima que en l’urbanisme s’empri una altra escala, la de la persona motoritzada. Si dissenyéssim els espais urbans a escala humana tindríem comerços, centres de salut, espais culturals i esportius, i accés a espais lliures a la distància d’un passeig saludable. El poble que es pot creuar caminant com a mesura justa i la ciutat habitada en barris autosuficients. Clar que llavors l’humanisme seria el motor de la societat i el motor d’explosió simplement una eina més.
15 de novembre 2011
XERRADA SOBRE ARQUITECTURA A L’OCB
El passat dilluns 7 de novembre Llorenç Brunet va oferir una xerrada sobre els fonaments generadors de l’arquitectura.
Els dubtes sobre el tipus d’habitatge i equipaments que la societat demana, la possibilitat de desenvolupar arquitectures efímeres o amb vocació de permanència i l’eficiència dels edificis en el temps varen ser alguns dels temes que es varen tocar. El local de l’Obra va arribar a quedar un poc petit per donar cabuda a l’assistència. En Llorenç va acabar les bateries del portàtil abans que la conferència, la pròxima vegada li carregarem més la bateria o li llevarem diapositives.
02 de novembre 2011
CONSTRUIR O NO CONSTRUIR?
La feina de l’arquitecte consisteix en posar límits. Proposar barreres visuals, tèrmiques, acústiques, opaques, transparents o translúcides. Les barreres generen l’espai, tant a l’interior com a l’exterior. Curiosament l’espai no construït és, moltes vegades, més determinant per a les persones que l’espai construït.
El clima mediterrani ens permet viure una part important de l’any a l’exterior. De fet, a l’hora de plantejar els nostres espais, és important tenir en compte com seran habitats durant el transcurs de les estacions. Necessitarem recer per al cru hivern, espais oberts per als moments temperats i espais intermedis de protecció per als estius calorosos o quan les primaveres refresquen.
La relació entre dins i fora, el que es construeix i el que no, és una bella frontera on la vida mediterrània troba expressió i contingut.
11 d’octubre 2011
GRAN AFLUÈNCIA DE PÚBLIC A LA JORNADA TÈCNICA: “LA FINESTRA DE FUSTA EN EDIFICACIÓ”
El Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears i l’associació ASOMA van organitzar una xerrada en col·laboració amb el CETEBAL i l’escola COAIB, el dijous 6 d’octubre, sobre la finestra de fusta en edificació.
Els ponents van tractar diferents temes: característiques tècniques, avantatges, rehabilitació, tractaments i ens van explicar el recorregut històric de la finestra des de el forat de la cova, passant pel forat al mur, fins a la finestra que coneixem avui, que ja engloba tot l’edifici.
Els encarregats de la ponència van ser:
- D. Gabriel Pérez, Enginyer Tècnic Industrial, CETEBAL.
- D. Llorenç Brunet, Arquitecte, LLORENÇ BRUNET I ASSOCIATS.
- D. Juan José Hoyo, Tècnic d’Enginyeria de Processos, AKZO NOBEL COATINGS.
- D. José Palacios, Ingeniero de Montes, ASOMA.
13 de setembre 2011
SÍNDROME POSTVACACIONAL (O PURA PERESA)
Tres moments, tres imatges, tres arquitectes.
RURAL
(Del lat. rurālis, de rus, ruris, campo).
Aquest és el significat de “rural” segons el Diccionario de la Real Academia Española. Inculte.
Aquest estiu he tingut la sort de poder escapar-me de la calor que ha patit la nostra illa, i he viatjat al nord d’Espanya. Concretament al Principat d’Astúries, terra on hi regnen a parts iguals el mar Cantàbric, sempre inquiet, i les majestuoses muntanyes dels Picos de Europa, formació muntanyosa mil·lenària que condiciona el clima de cadascuna de les valls que el formen...
És precisament a una part recòndita del Picos de Europa, a un poblet anomenat Asiegu, on un pagès que viu de la terra (fa formatge i sidra, cria bestiar...) ens va fer veure la saviesa que envolta el món rural. Tot un exemple d’organització, administració, gestió... dels mitjans que disposen. Una bona mostra de tot això es pot veure en una antiga tradició que tenen els asturians: quan neix un “guaje” son pare sembra 10 roures, no pel seu fill, sinó perquè el fill del seu fill, quan sigui gran, tingui 10 bigues per fer-se una casa.
Crec que tots, i sobretot els de la Real Academia, hauríem d’aprendre molt de la vida rural... Hi ha vida (intel·ligent) més enllà de les ciutats!!
BODA A L'ITALIANA
Sempre he estat del bon menjar, bon beure i bon dormir, crec que l’estètica sempre m’ha atret; però on pots arribar a dur al límit tots aquests interessos és a una boda italiana:
8:00 sona el despertador. Corre cap a la dutxa, obre el necesser, treu l'assecador i una vegada aconsegueixes el pentinat desitjat, comença a pintar-te. La restauració està completada. Encara són les 9:00 del matí.
9:30 ja estem a la casa del nuvi. Menjam les pastes pertinents col·locades estrictament damunt una taula. Han preparat la casa per a l’ocasió, es casa el primer fill, han pintat la casa, arreglat el jardí i l’han decorada segons els criteris establerts per una boda.
11:00 comença la cerimònia. L’església està plena, ningú es vol perdre la missa, tothom segueix al peu de la lletra les oracions que dicta el capellà amb les mans obertes mirant cap al cel. Diuen que ha estat preciosa: ha durat una hora i mitja, la paciència no és el meu fort.
13:00 seiem al restaurant envoltats de tutús i floretes. Pareix que estem dintre d’un gran pastís de nata. Estem asseguts durant 7 hores, surt un plat per hora. La gent està acostumada, jo ho intento però no hi ha manera...
22:00 estem a punt de marxar i ens donen el recordatori. Ara entre les meves mans tenc un tutú de color lila pàl·lid, ple de confits, que és una bona síntesi del dia.
UN RACÓ DE MALLORCA
Per un caminoi que ve just es pas d’un cotxe, entre pins, oliveres, alzines, i romaní, arribarem. Dues cases tancades i un porxo mos trobarem, es porxo de na Xisca. Un porxo vell amb dues hamaques penjades, una gran taula, i un ca de deu anys molt amic dels al·lots amb patatilla.
Baixarem a la cala per les roques, botant des porxo. Tot ple de pedres, férem equilibris per entrar a la mar.
Poca gent, molt poca gent. S’aigua plana, molt salada, sense esforç flotàvem.
Amb ulleres de bussejar, pedres i peixos que mos en revoltaven, els al·lots miraven.
De tornada, una font d’aigua gelada mos netejava. Ombra amb ventet de mar mos esperava.
Palo amb xifón damunt sa taula, un arròs d’en Tòfol, pastís de pobre de ca’n Roca, i una coca dolça plena de formigues. Llàstima, segur que era bona !!!
Una xerrada tranquil·la, al·lots entretinguts per sa marina, vi blanc fresquet i grata companyia.
Vaig sentir s’estiu, s’estiu de Mallorca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)